Aquesta és la història de Drazen Petrovic i de Vlade Divac, dos jugadors professionals de bàsquet dels anys 80. Aquest esport va ser el que els va unir i els va fer convertir com germans,però, el fet de ser de diferents repúbliques va trencar per complet la seva gran amistat.
Divac se’n va anar als 14 anys de casa, i als 18 anys va firmar el seu primer contracte de bàsquet en la selecció nacional de Iugoslàvia. Només començar sabia que havia nascut per això, però ell no era l’únic, hi havia més estrelles del bàsquet a Iugoslàvia que també estaven començant a triunfar. Però hi havia un jugador del que ja se’n estava parlant per tot Europa, deien que havia anotat fins a 112 punt a un partit, era de Sibenik (Croàcia), era Drazen Petrovic.
Divac se’n va anar als 14 anys de casa, i als 18 anys va firmar el seu primer contracte de bàsquet en la selecció nacional de Iugoslàvia. Només començar sabia que havia nascut per això, però ell no era l’únic, hi havia més estrelles del bàsquet a Iugoslàvia que també estaven començant a triunfar. Però hi havia un jugador del que ja se’n estava parlant per tot Europa, deien que havia anotat fins a 112 punt a un partit, era de Sibenik (Croàcia), era Drazen Petrovic.
Al 1988 van jugar junts a la selecció nacional.Eren un equip amb unes amistats inseparables, eren casi com una família.
En els Jocs Olímpics a Seül al 1988 era el moment de demostrar lo grans que eren amb equip i individualment jugant contra els millors equips del món. Els soviètics els van guanyar però es van quedar amb la plata.
Dos anys després van guanyar la d’or en el mundial per davant dels soviètics i els Estats Units. Era un equip destinat a fer història.
La nació de Iugoslàvia es va formar en el 1918, tenien un sol líder i una bandera comuna. Era un país format per 7 repúbliques diferents, eren: servia, Montenegro, Bòsnia, Hercegovina, Croàcia, Kosovo i Macedònia.
Mentres ells triunfaven, el món al seu voltant estava canviant dramàticament. La república de Croàcia es volia independitzar, es volien separar de Iugoslàvia. La gent es va començar a rebolucionar, és a dir, van començar a haver-hi petites guerres, però cada cop les guerres eren més fortes. Al final de la catàstrofe van haver-hi 130.000 morts, ciutats destruïdes per complet, grans destrosses d’edificis, etc.
Croàcia finalment es va independitzar i això va afectar a l’amistat de Vlade i Drazen perquè Vlade era serbi i Drazen era croata.
Tot va anar quan la selecció Iugoslava va jugar contra la Unió Soviètica. Als partits de bàsquet sempre hi havien croates que portaven la bandera de Croàcia, serbis que portaven la bandera de Sèrbia i també hi havia banderes iugoslaves. L’entrenador els hi va dir que no fessin cas de les banderes, que no podien posicionar-se. Un espectador va saltar al camp amb una bandera croata i Divac sense pensar va agafar-li la bandera i li va dir que allà, aquella bandera no hi pintava res. Aquest petit gest va fer que Divac sigués un heroi pels serbis i un “chetnik” pels croates. Petrovic va donar per acabada la seva amistat ja que el seu país estava passant per una gran tragèdia.
Divac va intentar parlar amb ell i intentar solucionar-ho però per Drazen ja s’havia acabat. Tots els croates del seu equip van deixar de parlar-se amb ell.
L’any 1993 la selecció croata acabava de guanyar un partit. Tots tornaven a casa contents per la victòria, van tornar amb avió mentre que Petrovic estava tornant amb cotxe amb la seva novia Klara Szalantzy. No era gaire bona conduint i van xocar contra un camió que estava estacionat al mig de la carretera. Aquesta tragèdia va passar pels voltants de Munich.
Nosaltres opinem que un petit detall com apartar una bandera no tindria que haver trencat una amistat tant gran com la d’ells dos. Jugant a bàsquet no els hi calia posicionar-se en cap república, però si que és veritat que fora del món d’aquest esport Iugoslàvia estava patint molt.
